Política autonòmica
Informació sobre el sistema autonòmic espanyol, el seu règim jurídic i les relacions de l'Administració General de l'Estat amb les Comunitats Autònomes.
A partir de la declaració de l'article 2 de la Constitució espanyola, en el qual es reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que integren Espanya, el títol VIII de la Constitució estableix l'organització territorial d'Espanya, que consta de tres nivells: l'Estat o organització central, les Comunitats Autònomes i les Entitats Locals.
Encara que en un sentit estricte, la constitució de les Comunitats Autònomes es va fer efectiva a partir de la voluntarietat i des d'un principi dispositiu, ja que la Constitució no configura el mapa polític del país, el resultat és que des de 1983 la totalitat del territori espanyol està organitzat en 17 Comunitats Autònomes, organització que es va completar en 1995 amb l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia per a les Ciutats de Ceuta i Melilla.
La norma institucional bàsica de cada Comunitat Autonomia és el seu Estatut, en el qual es configuren i desenvolupen tant el marc institucional propi com el sistema d'atribució de competències, i açò dins dels límits que estableixen els articles 148 i 149 de la Constitució.
De forma resumida, existeixen quatre tipus de matèries sobre les quals recauen sengles forma d'exercir la competència: les que corresponen en exclusiva a l'Estat; aquelles en les quals l'Estat legisla i les Comunitats Autònomes executen aquesta legislació; un tercer tipus, en les quals correspon a l'Estat aprovar la legislació bàsica, mentre que el seu desenvolupament legislatiu i execució correspon a les Comunitats Autònomes; i les competències exclusives de les Comunitats.
La complexitat del sistema i les dificultats per a precisar-ho en l'activitat administrativa ordinària ha donat motiu a una freqüent conflictivitat que ha sigut resolta mitjançant la jurisprudència dictada pel Tribunal Constitucional. A través d'aquest sistema de resolució de conflictes, aquest òrgan ha exercit un paper molt rellevant en la interpretació de les competències que corresponen a l'Estat i a les Comunitats Autònomes.
El sistema autonòmic s'ha fet efectiu a partir del traspàs de serveis i mitjans del que disposava l'Estat a les Comunitats Autònomes, un procés gradual que ha suposat el canvi d'adscripció de més de 820.000 empleats públics que han passat a dependre de les Comunitats Autònomes. A partir d'aquests mitjans inicials, les Comunitats Autònomes s'han dotat del personal propi necessari per a prestar i atendre els serveis que els corresponen, entre els quals destaquen els de assistència sanitària, educació i serveis socials.
Però les relacions entre els poders estatal i autonòmics no solament es plantegen en termes de possible conflicte, sinó també en termes de cooperació. L'entrecreuament competencial, el caràcter compartit de moltes de les competències materials i la necessitat d'articular polítiques conjuntes per a ser desenvolupades en tot el territori han impulsat la creació de diferents instruments de cooperació que fan possible el funcionament coherent i eficient del sistema autonòmic. Aquest sistema s'ha anat desenvolupant i consolidant de forma gradual i tenint present la pràctica i l'experiència. Formalment pot revestir dues formes o possibilitats: la cooperació multilateral o sectorial, en la qual participen l'Estat i totes les Comunitats Autònomes de forma conjunta; i la cooperació bilateral, en la qual participen l'Estat i una única Comunitat Autònoma. En aquest sistema tenen un paper central la Conferència de Presidents i les Conferències Sectorials.
El sistema autonòmic de cooperació compta amb una organització especial per a atendre els assumptes derivats del procés d'integració comunitària. Les successives reformes dels tractats comunitaris han suposat un increment de les competències de la Unió Europea, la qual cosa afecta al sistema intern competencial. Per a atendre aquesta nova necessitat s'ha articulat un sistema de participació autonòmica en els casos en els quals la proposta comunitària té encaix en les competències o afecta als interessos de les Comunitats Autònomes. De la mateixa manera, la generalització de l'activitat exterior autonòmica ha obligat a arbitrar instruments de coordinació per a garantir la coherència i encaix d'aquesta activitat en les competències que en relacions internacionals corresponen en exclusiva a l'Estat.
Finalment, l'atenció dels serveis que presten les Comunitats Autònomes requereix d'uns recursos financers que periòdicament són revisats i que s'han fet efectius mitjançant els successius Acords sobre el model de finançament, estant vigent en l'actualitat l'acordat en 2008. Els successius sistemes han suposat diferents modificacions i adaptacions a una realitat canviant i s'han anat aprovant conforme les Comunitats Autònomes disposaven de noves responsabilitats i havien d'atendre nous serveis públics.