Paseo de la Castellana
Història del Palacio
Don Ignacio de Figueroa, marqués de Villamejor, vivia en 1885 en la zona antiga de Madrid, en un enorme caserón, pròxim a la plaça del Progrés, en l'antic carrer de Barri Nou 12, hui denominada Conde de *Romanones. Igual que molts uns altres nobles establits en la Cort, va decidir traslladar la seua residència a l'Eixample, triant per a açò el passeig de la Castellana, la zona més privilegiada, on els terrenys havien adquirit major valor i comptaven amb bones comunicacions, tant amb el centre com amb l'hipòdrom; es va adjudicar el terreny on estava instal·lat el Panorama Nacional, que havia eixit a subhasta pública per haver fet fallida davant el poc èxit de l'espectacle
Al setembre de 1885 va demanar que li anara feta la tira de cordes per a la nova construcció. Un mes més tard, l'arquitecte municipal Enrique Sánchez i Rodríguez va marcar les alineacions i rasants a les quals hauria d'ajustar-se l'edificació, però fins a dos anys més tard no es va demanar la llicència per a construir-ho.
El projecte de la casa-palau presentat a l’Ajuntament està signat per José Purkiss per portar la direcció facultativa malgrat ser mestre d’obres. L’edifici consta de tres façanes, la principal reculada del passeig per deixar un pas als carruatges, la secundària a Alcalá Galiano i la tercera deixa un pas lliure entre el palau i l’hotel Ametller cap a les cotxeres situades en el soterrani.
Compta amb planta soterrani, en tota l’extensió, planta baixa reculada sobre la rasant del carrer amb una escalinata d’accés i plantes principal, segona i àtic.
El desmunt i pas de carruatges es van iniciar a l’abril d’aquest mateix any i en finalitzar es va començar la construcció del palau, que no va acabar fins a desembre de 1893.
Fins ara s’atribueix al mestre d’obres José Purkiss, amb raó, ja que els plànols, conservats en l’Arxiu de la Villa de Madrid, estan signats per ell. No obstant això, Luis Mª Cabello Lapiedra, en estendre el certificat d’acabament de l’edifici diu textualment: "...les obres del qual han sigut projectades i dirigides successivament pel mestre d’obres, el senyor José Purkiss, i l’arquitecte, el senyor Pascual Herraiz...".
En analitzar les obres i els dibuixos dels dos s’ha arribat a la conclusió que l’autor possiblement haja sigut Herraiz, ja que hi ha una clara línia de continuïtat en les seues obres d’aquest període.
No obstant això, com no havia obtingut encara oficialment el títol d’arquitecte en el moment de demanar la llicència de construcció, possiblement el marqués de Villamejor va recórrer a Purkiss per presentar els plànols i col•laborar en la construcció. Hi ha un altre fet que corrobora aquesta conclusió: " Pascual Herraiz va ser l’arquitecte del senyor Ignacio de Figueroa fins la mort d’aquest últim" com assegura Vicente García Cabrera. En canvi, Purkiss va tindre un estil arquitectònic allunyat de l’eclecticisme classicista d’aquest edifici.
En 1899 va morir el marqués de Villamejor i hi va continuar vivint la seua viuda, -un parell d’anys-, Doña Ana de Torres Córdoba y Sotomayor, qui va morir sis anys més tard i va deixar com a hereus del palau els seus fills: Rodrigo de Figueroa y Torres, duc de Tovar i Francisca de Figueroa y Torres, comtessa d’Almodóvar, que van vendre el palau a l’infant d’Espanya i príncep viudo d’Astúries, Carles de Borbó i Borbó, segons consta en el Registre de la Propietat, a l’11 de maig de 1906.
El palau va patir una primera remodelació per a residència del nou propietari, que l’havia adquirit poc de temps abans de la boda amb M. Lluïsa d’Orleans, la seua segona esposa. Hi van habitar des de 1907 fins a 1914, i hi van nàixer les seues filles Dolors, Maria de la Mercé i Esperança. Maria va ser la mare del nostre monarca Joan Carles I.
No consta en el Registre cap nova venda, per la qual cosa Don Carlos transfereix l’edifici al govern d’Alfons XIII, per instal•lar la Presidència del Consell de Ministres. Tampoc en l’Arxiu de Presidència del Govern s’ha trobat cap document que faça menció d’aquesta cessió. Però sí, no obstant això, es va promulgar la Llei de 30 de juny de 1914, per la qual s’autoritza l’adquisició i, així mateix, s’aprova un crèdit de dos milions de pessetes, en el qual s’especifica que un milió nou-centes mil pessetes són per a l’adquisició de la casa palau.
La nova remodelació va ser duta a terme per José de Espelius y Anduaga, l’arquitecte de Presidència. La planta baixa i primera es van adaptar per a Presidència i la planta segona va ser ocupada per la Inspecció Civil de Guerra i Marina i del Protectorat del Marroc i les cavallerisses van desaparéixer per deixar lloc a l’arxiu i altres dependències.
Tenim poques referències fins després de la Guerra Civil, però el 1921 s’hi va establir el Ministeri de Treball en el primer pis i, més tard, amb Primo de Rivera, va ocupar part de Castellana, 3, el Directori Militar.
Són famosos els consells de ministres presidits per Manuel Azaña en el saló de consells. En aquesta etapa els seus salons van ser reformats amb gran luxe, es van entapissar de seda i es van decorar amb aranyes, quadres i mobles portats del palau de Riofrío.
Va ser el coronel Galarza qui va reobrir les portes com a seu de la Subsecretaria de la Presidència del Govern, substituït el 1941 per Luis Carrero Blanco.
L’arquitecte Diego Méndez va ser l’encarregat de la conservació de la Presidència del Govern des de 1955. La seua primera tasca va consistir en una sèrie de reparacions, però en els anys següents va emprendre una sèrie de reformes interiors sense tocar els salons principals.
Va ser aprovada l’ampliació d’una planta que no es va fer i deu anys més tard es va tornar a plantejar l’ampliació davant la manca d’espai.
Méndez va projectar un pavelló que s’havia d’adossar en el costat sud, agafant part del jardí de l’antic palau Egaña, a Génova 29, per eixamplar la Biblioteca i l’Arxiu, que tampoc es va fer.
Però la idea es va reprendre en els últims anys de la vicepresidència de Carrero Blanco, que va instal•lar en el nou pavelló la cafeteria. Els servicis de Presidència del Govern havien crescut tant que a poc a poc s’ocuparen altres edificis, com Castellana 5 i part d’Alcalá Galiano 8, a més d’altres pisos en un entorn pròxim.
El 1976 es va obrir un nou període històric al nostre país i per al Palacio de Villamejor va començar una època de canvi d’inquilins i amb aquest diverses reformes en l’interior.